Avui, per primera vegada en molt de
temps, el tema de la independència nacional ocupa un lloc central en el debat
polític a casa nostra. Cap país del món ha deixat d’experimentar una certa
sacsejada quan s’ha decidit a ser lliure. És un pas que requereix valentia i
decisió a més d’adequar-se al que estableix la Carta de l’Organització de les
Nacions Unides. Són molts obstacles que hem anat acumulant començant per la
prudència múrria de l’estigmatitzat de la què parlava Jordi Carbonell, o
l’immobilisme que ens fa esclaus d’una falsa interpretació del seny, com
denunciava Gabriel Alomar. La tossuda realitat és que hi ha una amplíssima
percepció social segons la qual aquest país ha de fer un pensament si vol
prosperar. Sense un estat propi, no ens en sortirem. Dins de l’Estat espanyol,
Catalunya mai no podrà decidir res d’important sobre si mateixa. El cafè per
tothom ha estat aplicat amb tota la seva orteguiana lògica per anul·lar catalunya.
Les sentències dels Tribunals Constitucional i Suprem ha significat un clar
missatge. Per dignitat, els catalans hem de dir prou.
Quan parlem
d’independència, no parlem de res anormal, ni molt menys de res pervers. Estem
parlant de la culminació d’un procés tan natural com democràtic. Un procés que
arrenca de molts anys enrere. A partir del mateix moment en què va néixer el
catalanisme polític, a mitjan segle XIX, la premsa catalana es va fer ressó de
la declaració dels nous estats que anaven naixent arreu. Irlanda, Grècia,
Hongria, el Marroc, Cuba. La gran diferència entre aquells països i Catalunya
avui, és que els primers són avui estats lliures i Catalunya continua com a
regió autònoma sense reconeixement internacional ni tan sols un estatus d’igualtat
per la seva llengua i cultura. Com ja va denunciar el poeta Joan Maragall,
Espanya no ha estat a l’alçada d’escoltar-nos. Ni abans, ni ara. No té cap
interès en atendre les nostres demandes, fins al punt que ja sigui inútil
demandar. Espanya no ens ha donat un marc econòmic i industrial en què la
nostra competitivitat fos garantida i els nostres recursos respectats.
Catalunya podria ser un dels països més rics del món, però la realitat és tota
una altra. Tenim centenars de milers de persones més enllà del llindar de la
pobresa, desenes de milers de persones que han perdut el seu habitatge per
impagament d’hipoteca i 615 mil aturats. El nostre govern no podrà tirar
endavant i prosperar en les actuals circumstàncies derivades de l’actual marc
estatal, un marc que se’ns ha revelat inflexible.
D’un temps ençà, estem patint un autèntic
genocidi cultural. Estem patint una campanya calculada d’abolició del català.
El govern de Catalunya és incapaç de frenar la nova envestida contra la
llengua, fet que no és nou. Els polítics catalans mai han plantat cara i sempre
s’han deixat seduir per engrunes i cants de sirena vinguts del Regne d’Espanya.
La única sortida possible avui és la
independència. O si no, patirem la nostra definitiva davallada com a nació. Com
a tants pobles del món, als catalans també ens ha arribat el nostre moment. Un
moment en què hem de ser fidels a nosaltres mateixos i en què hem de fer palesa
la voluntat i la necessitat de ser lliures i crear aquell únic ens sobirà que
garanteixi les llibertats de les persones. L’estat propi.
Visca Catalunya lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada